Bonica de dia, terrorífica de nit

De qui estic parlant? No d'una noia, espavilats! Parlo de l'estat de Virginia, amb uns bells paisatges: milles de verds camps, verds boscos i blaus cels. Bonic, bucòlic. Però tot lo que té de bell, de verd i de blau durant el dia, es transforma en negre i sinistre de nit. Més d'un cop hem passat per una carretera amb el cotxe i, observant alguna casa en concret, he pensat "Caram, què afortunats aquesta gent, viuen en un paratge preciós!" Però a la tornada, quan el sol ja s'havia post, la mateixa casa i el mateix entorn semblaven trets d'una pel·lícula d'esquarteraments.

Per acabar-ho d'adobar, molt aprop d'on viu l'Amanda, però ja a l'estat de Maryland, hi ha la població de Burkittsville, famosa per ser el lloc on es va rodar la pel·licula the Blair Witch Project, tot i que als habitants d'aquesta població no els ha agradat gaire la publicitat negativa que això els ha representat... (http://www.burkittsville.com/)

Per a tots i totes: Feliç Nadal!!!! Que passeu un bon temps recordant la vinguda al món del Nostre Salvador!!

Una vista dels boscos de Burkittsville...

2 de 8

El segon semestre a Rio Grande ha arribat a la fi. La veritat es que ha sigut molt més intens que l'anterior, no només per el que ha passat dins l'aula, sino (sobretot) per el que ha anat passant fora. Gràcies a Déu, Ell tot ho fa servir perquè hi poguem tenir una relació més propera. A nivell personal, puc dir que he tret en clar un parell de coses:

• Déu es fidel. Ha hagut moments en què la càrrega de treball era molt forta, arribant personalment fins al límit. Al final, quan humanament ja no podia anar més enllà, confiava al Senyor tot el que jo no havia pogut assolir. "Jo he fet fins aquí, i no puc més; Tu fas la resta", es el que li he dit examen darrera examen, treball darrera treball. I Ell ha sigut fidel. Una cosa és saber-ho, però és molt diferent experimentar-ho.


• Déu no s'amaga enmig de la tragèdia. l'Edgar i l'Amy ens han mostrat la certesa d'això. També amb altres coses que han succeït aquest semestre per aquí, puc dir que la tragèdia t'apropa al Senyor. Déu es el nostre refugi. Busca'l al moment de la prova.
• Haig de morir al "jo". Viure una vida vertaderament espiritual significa viure la vida de Crist, i això també implica identificar-me en la seva mort, resurrecció i ascensió. Com diu Gàlates 2:20, jo estic crucificat amb Crist, i ja no visc jo mateix, és Ell qui viu en mi. Això no s'aconsegueix de la nit al dia, però és un must per a cada creient.

El següent pas: deixar la humitat, el vent i la relativa caloreta del sud de Texas i canviar-la per la fred crua del nord de Virginia i Maryland.

Día de la "Rasa", 2ona part

Post data: Lo millor del dia ha vingut quan, al final de les cerimònies, tots els abanderats hem anat a fora per issar les banderes als màstils. El tema era anar cantant l'himne nacional mentre s'issava la bandera, i al final tothom aplaudia.
Mentre els reprensentants dels altres països anaven cantant, tot orgullosos, els respectius himnes, amb la mà al pit i els ulls clucs, jo anava pensant com ens ho faríem per no fer gaire el ridícul.
Finalment ha arribat el nostre torn, després d'escoltar moltes cançons sobre l'alliberament dels bàrbars espanyols. Així que, tot decidit, he fet l'aclariment que l'himne espanyol no té lletra (a lo qual m'han respòs amb mirades d'estupefacció) i, a la de tres, en Jonathan i jo ens hem posat a taralejar l'himne; mentre fèiem el "na, na, na, na" jo anava mirant cap a dalt, no per un arrebat de patriotisme, sino per evitar més mirades.

Día de la "Rasa"

Avui hem pogut celebrar el "Día de la Raza" a Rio Grande. Com que resulta que, per les amèriques, no tenen gaire bon concepte de Cristòfol Colom y dels conqueridors espanyols que els van venir a robar i massacrar (tot i que en moments de debilitat fins hi tot es senten orgullosos si tenen avantpassats espanyols), la festa dell Columbus Day l'han reconvertit en "el Día de la Raza", on es celebra la diversitat cultural que hi ha representada al campus.

Tota la part de les banderetes (sí, un altre cop les banderes!) i del protocol ha sigut força cansat i pesat, però lo millor ha vingut a l'hora de menjar. Cada país ha preparat alguna menja típica del seu país per compartir amb la resta. En Jonathan Tucker, de família originària de Chicago, però nascut a Sevilla (on hi va viure fins els 18 anys) i jo ens vam liar a fer gaspacho i truites de patata. Ens vam passar tres hores a la cuina! Va ser divertit, però una feinada.

Així que per menjar hem gaudit de cuinats peruans, mexicans, bolivians, americans, filipins, etc. Ara, per digerir, no hi ha res com una bona soneta. I demà, sant tornem-hi.

Foto: Volíen que ens vestíssim amb roba típica de cada país; hi ha algo més espanyol que el mocador de quatre puntes "a lo garrulo"?

Cuando soy débil, entonces soy fuerte

Dedicado a Zaín Oliver Hernández.

Edgar y Amy Hernández son una muy querida pareja de Rio Grande; Edgar empezó con nuestra promoción el semestre pasado con el estudio de la Biblia, y Amy consiguió trabajo en un hospital como asistenta social. Viven en una casita en el campus, así que nos vemos muy a menudo.

Este verano nos dieron una muy buena noticia: Amy estaba embarazada; éste iba a ser su primer hijo. Todos nos alegramos por ellos, ¡era para celebrarlo! Teníamos ganas de volver a Río Grande para ver la barriguita de Amy y, en unos meses, al hijo del "Canijo" (así lo llamamos a él).

Este pasado viernes, por complicaciones que los médicos aún no han sabido determinar, Amy perdió a su hijo. El sábado por la mañana llegó la noticia a nuestros oídos, y oramos por ellos. Nos sentíamos abatidos, sabiendo lo mal que lo deberían estar pasando. Intentamos llamarlos, pero no contestaban.

El domingo por la noche recibimos este email. Y después de estar dos días pensando en la injusticia y en el dolor, leímos esta reflexión y no pudimos por más que dar gracias a Dios por manifestarse en medio de la tragedia. Cuando soy débil, entonces soy fuerte.

Romanos 8:38-39 “Por lo cual estoy seguro de que ni la muerte, ni la vida, ni ángeles, ni principados, ni potestades, ni lo presente, ni lo por venir, ni lo alto, ni lo profundo, ni ninguna otra cosa creada nos podrá separar del amor de Dios, que es en Cristo Jesús Señor nuestro.”

Todo comenzó desde que yo (Edgar) tenía siete años de edad, fue cuando el Señor puso en mi corazón que mi primer bebe sería niño y le pondría por nombre Zain, que es mi segundo nombre. Yo se lo dije a mis padres, los cuales se admiraban en como un niño de 7 años pensaría en su primer hijo y en su nombre aunque yo no sabia si me iba a casar y aun si podría tener un hijo. Así que decidí que cada juguete que me regalaran lo guardaría para dárselo a mi hijo.
Cada año el Señor me afirmaba ese sentir, con el crecer pensaba en que se parecería mi hijo a mí. Yo decía talvez se parezca en mis ojos, talvez en mis labios o en mi nariz. Han pasado 20 años desde que el Señor me ha venido mostrando y afirmando que seria niño, seria el primero, y le pondría Zain. Al pasar el tiempo me casé con Amy y siendo ella americana blanca con ojos azules provocó en mi mas expectativas de saber como sería el bebe. Aumentaba el querer saber en se parecería a mi. Hay dos cosas físicas de mí que nunca me han gustado. La primera es la cicatriz que dejo una enfermedad en la parte de atrás de mi cabeza puesto que tengo poco pelo y la segunda son mis orejas las cuales están ligeramente dobladas y chiquitas.
Cuando fueron 19 semanas de gestación de nuestro bebé la enfermera podía decirnos cual seria el sexo del bebé pero convencí a Amy que fuera sorpresa. Cuando Amy tenía 21 semanas de gestación, el 5 de septiembre, Amy llegó del trabajo y empezó a sangrar de repente. Fuimos inmediatamente al hospital de la mujer y en menos de 5 horas el bebé estaba por salir. Para Amy como para mi fue algo inesperado, el doctor nos dijo que si hubiera estado 2 semanas mas podría vivir.
Las contracciones se hicieron más fuertes y frecuentes y el bebé salió el viernes a las 11:06pm, el 5 de septiembre. Lo que era sorpresa dejaría de ser cuando lo vi salir y vi que era un niño. Lloré tan fuerte como mi corazón me dejó hacerlo, porque para mi no era solo un niño común y corriente era el que Dios puso en mi corazón desde que yo tenía siete años de edad.
Después de controlarme un poco fui y empecé a ver los ojitos del bebé, su nariz y sus labios. Yo decía, se parece a Amy, y después vi sus orejitas y eran iguales a las mías. Eso me hizo llorar porque eso antes no me gustaba de mí pero ahora tenía un nuevo sentido. Ahora las veía hermosas pues las tenía mi amado hijo.
Para mi fue muy difícil pensar que el bebé que Dios puso en mi corazón desde que yo tenia siete años estaba muerto y por un momento pensé en no ponerle el nombre Zain. Pero después que todos nos dejaron solos con el bebé tuvimos un momento de oración con el bebé y agradecimos a Dios por él y al terminar de orar Dios nos afirmó a Amy y a mí que el nombre del niño sería Zain.
Toda esa noche no pude dormir pensando en el dolor cósmico que tuvo Dios por su único hijo amado, Jesucristo. Aunque mi bebé había nacido muerto yo no le iba a negar el nombre que desde los siete años pensé ponerle, y vino a mi mente lo importante que era para Dios ponerle Emanuel a su único hijo sabiendo que llevaría todo el pecado del mundo. Isaías 7:14b dice, “y llamará su nombre Emanuel.” Por la santidad del padre lo tenía que abandonar y pensé en el sufrimiento del padre al dejarlo y no poder hacer nada por su único hijo. Me identifique al ver a mi amado bebé morir y no poder hacer nada.
Amy y yo estamos muy agradecidos primeramente a Dios por su amor al darnos a su único y amado hijo, Jesucristo, por cada uno de nosotros. Estamos agradecidos por el bebé que nos dio el Señor por esas 21 semanas. En ese tiempo pudimos soñar con el, imaginar su carita y desear tenerlo con nosotros. Y sobre todo damos gracias porque Dios nos recordó através del bebé, de su amor y sacrificio tan grande al dar a su hijo. A Dios sea la gloria por los siglos de los siglos, Amen.
También a todos ustedes por sus oraciones, visitas y llamadas telefónicas. Que Dios siga formando en sus corazones el carácter de su amado hijo Jesucristo.

¡G R A C I A S!

Bendiciones: Edgar & Amy

La lista del Decano

Avui he rebut la carta. Era esperada per molts, però no teníen la certesa de qui seria a la llista i qui no. El rumor era que avui es sabria la veritat. I finalment, a l'hora de sopar, ens han donat la llista: una carta dins un sobre, on personalment s'informava que havies sigut escollit.
Estic parlant de la Lista del Decano. A aquesta llista hi pertanyen, a partir d'aquest semestre, els alumnes amb bones qualificacions, que no tenen "reportes" de mala conducta i que tenen el tema financer arreglat. Els avantatges son, bàsicament, prioritats en ajudes financeres per part del seminari y més llibertat a l'hora de sortir en hores d'estudi.
Ara, el rumor es que els de la llista farem les classes en aules més grans: Wal-Mart, Starbucks i el Tigre.
¿Què és el Tigre? bé, això queda per un altre dia...

Sant Tornem-hi!

Doncs sí, després d'un viatge una mica accidentat (mal temps a NY, l'avió es queda sense benzina i ha d'aterrar a una base militar, pernoctació a Houston) ja torno a ser a RGBI. Aquí m'han rebut el sol, l'humitat i la calor, tres companys que em seran molt fidels tot el que resta d'estiu! I també els companys, és clar, tots refets després de diverses aventures estivals. Hem passat bons dies explicant-nos la vida veient les olimpíades, o jaguent al costat de l'aire condicionat... però això s'acabarà aviat! Dilluns comença el segon semestre, amb 18 poderoses raons per estar concentrat i fer-ho bé:

1. Vida Espiritual


2. Grec I


3. Teologia I


4. Mètodes d'Investigació


5. Mètodes d'Estudi Bíblic


6. Introducció a l'Ensenyança


7. Epístoles Paulines

= 18 crèdits.

I per celebrar que tot lo bo s'acaba, però que lo millor està per venir, ahir vam anar uns quants al Starbucks.

Ah, també vam celebrar l'aniversari d'en Benja.

1 de 8

Doncs sí, finalment he acabat el primer semestre de vuit a Rio Grande! Bé, d'això ja fa uns quants dies, ja que oficialment el curs va acabar el vuit de maig, i aquestes últimes gairebé dues setmanes he estat descansant, relaxant-me, i fent coses com:

• Veure a Chuck Norris a la cerimònia de graduació de la Amy, la germana de l'Amanda. Només va parlar, tranquils.



• Descobrir que el nom real de Chuck Norris es Carlos Norris. Tal com sona.



• Veure a Mike Huckabee, ex candidat republicà a la presidència dels EUA, a la cerimònia de graduació de Patrick Henry College, on treballa l'Amanda. Si no el coneixeu, tampoc passa res.



• Perdent el temps a l'aeroport de Washington-Baltimore, i per tant posant-lo a la llista de non gratos.



• Menjant cuina tailandesa, americana, tex-mex, italiana. Faig una cara de pa de quilo...



• ...

Espero veure-us a tots la setmana entrant! (a tots els que viviu a Girona i rodalies, s'entén...)

Carlos i Mike. Si seguiu sense conèixer-lo, no perdeu la son per això.

******************************************************

Pues sí, ¡finalmente he acabado el primer semestre de ocho en Rio Grande! Bueno, de esto ya hace unos cuantos dias, ya que oficialmente el curso acabaó el ocho de mayo, y durante estas ultimas casi dos semanas he estado descansando, relajándome, y haciendo cosas como:

• Ver a Chuck Norris en la cerimonia de graduación de Amy, la hermana de Amanda. Sólo habló, tranquilos.



• Descubrir que el nombre real de Chuck Norris es Carlos Norris. Tal como suena.



• Ver a Mike Huckabee, ex candidato republicano a la presidencia de los EEUU, en la ceremonia de graduación de Patrick Henry College, donde trabaja Amanda. Si no lo conocéis, tampoco pasa nada.



• Perdiendo el tiempo en el aeropuerto de Washington-Baltimore, y por lo tanto poniéndolo en la lista de non gratos.



• Comiendo cocina tailandesa, americana, tex-mex, italiana. Mi cara parece una sandía...



• ...

Espero veros a todos la semana que viene! (a todos los que vivís en Girona y alrededores, claro...)

Carlos y Mike. Si seguís sin conocerlo, no perdáis el sueño por esto.

"Dios me guía, ella me cuida"

Fa aproximadament un mes vaig tenir la oportunitat de trepitjar Mèxic per primer cop. Ja em van advertir que les ciutats de la frontera no són gens maques, i que "México es mucho más que Reynosa",així que no esperava veure res d'especial.

Però al final vaig acabar veient coses especials; una seria la manera de conduir dels mexicans (i jo em pensava que Barna era la jungla!) i l'altra, un adhesiu que duia un dels cotxes que conduia al davant nostre: una figura de la mort amb l'emblema: Dios me guía, ella me cuida. Vaig preguntar als nois que anaven amb mi què carai era allò, i ells em van respondre que era la Santa Muerte.

La Santa Muerte (també anomenada Señora Blanca, Señora Negra, Señora de las Sombras, Niña Santa, La Flaca, ...) es un culte vinculat a la tradició del dia dels Difunts, i que està en apogeu a Mèxic. Les arrels històriques provenen de l'època prehispànica i colonial. El fidels d'aquest moviment van tenir la primera capella dedicada a la mort al 2001, dirigida per la capellana Enriqueta Romero; la tal senyora afirma que el culte a la Santa Muerte no té res de satànic i tampoc de crsitià, però en les pregàries s'hi invoca a Déu, a Jesús i a la Verge de Guadalupe. Bàsicament, el que en busquen els seus fidels es algun favor, miracle o protecció, i per tant li fan ofrenes: monetàries, florals, i també alcohòliques i de cigarrets. Ja sabiem que el tabac matava, oi?

Homero Aridjis, escriptor mexicà, ha escrit una novel·la recentment sobre el tema, i diu el següent:

la gente que pide favores o milagros para tener trabajo, salud o comida, y el de los hombres del poder económico, político o criminal, quienes curiosamente le solicitan venganzas o muertes. Hacen este tipo de plegarias porque no se las pueden solicitar a Dios, a las vírgenes o a los santos. En mi novela resalta la intención de mostrar esta situación, así como la estética de violencia y mostrar el gran talento que los mexicanos tienen para ornamentar la muerte.

Es curiós i apassionant a la vegada veure la fascinació per l'error que tenim els éssers humans. És destacable que molts fidels de la Santa Muerte son catòlics, homes i dones amb la veritat al seu abast, però que decideixen donar lloança a la terrible conseqüència del nostre pecat: la mort es la separació de Déu, i per tant no pot haver res més terrible.

A la mort no només no se l'ha de lloar, sino que Jesús ja la va vèncer a la creu. Massa gent encara segueix enganyada.

¿Dónde está, muerte, tu aguijón? ¿Dónde, sepulcro, tu victoria?,
porque el aguijón de la muerte es el pecado, y el poder del pecado es la Ley. (1ª Corintis 15:55-56)

"La durma" i la honestedat

Uf, feia molt de temps que no postejaba!! No es per falta de ganes, no...

Avui de fet he aprofitat per practicar quelcom que aquí en diuen "la durma", i que consisteix, senzillament, en dormir fora d'hores. O sigui, que quan portes algunes nits on fas de tot menys dormir (llegeixi's, estudiar), arriba el divendres, o el dissabte, i per la tarda aprofites per sobar una horeta o dues. Així que avui, de dues a tres de la tarda m'he abandonat als braços de Morfeu... i que bé m'ha sentat! Crec que "la durma" serà el meu nou esport de risc.

Feia temps també que volia comentar sobre un costum acadèmic aquí. Em va cridar l'atenció des del primer moment veure que, per cada llibre que llegia, cada dues setmanes més o menys (o cada capítol, això ja depenia del professor) havia d'enviar un "reporte de lectura" on havia de confirmar si havia llegit o no les pàgines que se'm demanaven. I el més bo es que, escrivint aquests "reportes" ja tens entre un 10 i un 15% de la nota de l'assignatura! Sí, ja sé el que esteu pensant: que pots mentir perfectament i ningú se n'adona. Doncs sí, és cert, pots mentir i ningú ho notarà. Però precisament aquest és el punt: aquí no només estem per aprendre de manera intel·lectual, sino per formar-nos en qualitat humana, tal com Déu vol que siguem. I la integritat és una part important de la vida de qualsevol creient. I aquesta es una bona manera de practicar-la: quan ningú et veu, quan aparentment no hi haurà conseqüències si no fas el correcte. És tan fàcil tirar pel camí dret quan la integritat té un preu, quan costa un esforç!

Espero poder treure bona nota en això.

Foto: el llit on practico "la durma". Mmmmmm...

*********************************************

Uf, hacía mucho tiempo que no posteaba!! No es por falta de ganas, no...
Hoy he aprovechado para practicar algo que aquí llaman "la durma", y que consiste, sencillamente, en dormir fuera de horas. O sea, que cuando llevas algunas noches en que haces de todo menos dormir (léase, estudiar), llega el viernes, o el sábado, y por la tarde aprovechas para sobar una horita o dos. Así que hoy, de dos a tres de la tarde me he abandonado en los brazos de Morfeo... y que bien me ha sentado! Creo que "la durma" será mi nuevo deporte de riesgo.

Hacía tiempo también que quería comentar sobre una costumbre académica de aquí. Me llamó la atención desde el primer momento ver que, por cada libro que leía, cada dos semanas más o menos (o cada capítulo, eso ya dependia del profesor) debía enviar un "reporte de lectura" donde había de confirmar si había leído o no las páginas que se me pedía. Y lo más bueno es que, escribiendo estos "reportes" ¡ya tienes entre un 10 y un 15% de la nota de la asignatura! Sí, ya sé lo que estáis pensando: que puedes mentir perfectamente y nadie se va a dar cuenta. Pues sí, és cierto, puedes mentir y nadie lo notará. Pero precisamente éste es el punto: aquí no sólo estamos para aprender de manera intelectual, sino para formarnos en calidad humana, tal y como Dios quiere que seamos. Y la integridad es una parte importante de la vida de cualquier creyente. Y ésta es una buena manera de practicarla: cuando nadie te ve, cuando aparentemente no habrá consecuencias si no haces lo correcto. ¡Es tan sencillo tomar el camino más fácil cuando la integridad tiene un precio, cuando cuesta un esfuerzo!
Espero poder sacar buena nota en ésto.

Foto: La cama donde practico "la durma". Mmmmmm...

Bibleville, o com els avis son molt útils

Oi que vaig dir fa temps que escriuria quelcom sobre els avis de Bibleville? Ok, aquí va doncs: cada hivern la vall del Rio Grande s'omple amb tres-cents mil avis retirats, coneguts com els winter texans. Migren des de les contrades més fredes del nord dels Estats Units i Canadà fins aquí, per poder passar un hivern més càlid (vaja, el que fa la Nora cada any, però menys bèstia); aprop d'Edinburg hi ha un lloc anomenat Bibleville, que des del 93 es un ministeri del seminari. Hi passen l'hivern uns 500 residents, amb la intenció de servir al Senyor durant els seus "anys daurats".
Lo millor del cas, és que aquestes persones no vénen aquí de vacances. En tot cas, no son unes vacances convencionals. Aquests jubilats venen a donar del seu temps, esforç i treball per ajudar-nos en el manteniment de les nstal·lacions. Treballen cada dia fent reparacions d'edificis, fent manteniment del terreny, etc. a més de fer altres obres socials, com anar a barris pobres de la frontera de Mèxic o visitar presons. Molts d'aquests jubilats van ser missioners en el seu dia.
Posem l'exemple de l'Armand i la seva dona: originaris de Califòrnia, ell ha sigut enginyer nuclear durant molts anys. Ara, retirats, van amb la seva caravana recorrent els Estats Units i fent de voluntaris allà on els vulguin rebre. Per Rio Grande ja hi han passat 7 anys!
La veritat es que tots son meravelloses persones, i un exemple de que hi ha valor en la vellesa.
Son els moderns Moisès.
*************************************************
¿Verdad que hace tiempo dije que escribiria algo sobre los abuelos de Bibleville? Ok, aquí va: cada invierno el valle del Rio Grande se llena con 300.000 aabuelos jubilados, conocidos como los winter texans. Migran des de las partes más frías del norte de los Estados Unidos y Canadá hasta aquí, para poder pasar un invierno más cálido (vaya, lo que fa Nora cada año, pero menos bestia); cerca de Edinburg hay un lugar llamado Bibleville, que desde el 93 es un ministerio del seminario. Pasan el invierno unos 500 residentes, con la intención de servir al Señor durante sus "años dorados".
Lo mejor del caso, es que estas personas no vienen aquí de vacaciones. En todo caso, no son unas vacaciones convencionales. Estos jubilados vienen a dar de su tiempo, esfuerzo y trabajo para ayudarnos en el mantenimento de las instalaciones. Trabajan cada dia haciendo reparaciones de edificios, haciendo mantenimiento del terreno, etc. además de otras obras sociales, como ir a barrios pobres de la frontera de Méjico o visitar prisiones. Muchos de estos jubilados fueron misioneros en su dia.
Pongamos el ejemplo de Armand y su mujer: originarios de California, él ha sido ingeniero nuclear durante muchos años. Ahora, retirados, van con su caravana recorriendo los Estados Unidos y haciendo de voluntarios allá donde les quieran recibir. Por Rio Grande ya han passado 7 años seguidos!
La verdad es que todos son maravillosas persones, y un ejemplo de que hay valor en la vejez.
Son los modernos Moisés.

Perdre i guanyar

El passat dimarts vam rebre, aquí a Rio Grande, la visita de la doctora Jean Barsness, metgessa canadenca que ha sigut missionera durant uns vint anys a Panamà i que ara es professora en un seminari al seu país.
La doctora Barsness, en un molt bon espanyol (feia 30 anys que no el parlava) ens va animar a que, més que creients, fossim deixebles. De la seva experiència personal, ens va explicar com el seu feliç matrimoni va acabar en tragèdia quan un dia, unes persones segrestaren al seu marit. No varen saber res més d'ell fins que una setmana més tard el van trobar vora el canal de Panamà, amb 11 punyalades per tot el cos.
Al cap d'una estona ens comenta una esperiència que va tenir un amic seu missioner en un país àrab:
Un dia aquest missioner va començar a parlar de l'Evangeli amb un noi al carrer, després d'una bona estona, el missioner li pregunta si vol acceptar a Crist. El noi diu "sí, però amb les meves pròpies condicions"; el missioner li tracta d'explicar que no podem posar condicions a la salvació de Jesús, només hem acceptar-la. "No, ets tu qui no ho entén -li diu el noi- jo accepto a Jesús amb una condició que m'has de prometre que compliràs". El missioner cedeix i pregunta quina es la condició. "Vull que, quan em mori, em facis un funeral cristià", va ser la resposta.
Quatre dies més tard, el missioner va poder complir la seva paraula: el noi havia sigut assassinat per la seva nova fe.
Tant la senyora Barsness com aquell noi àrab van creure que valia la pena córrer el risc de posar les seves vides en perill.
Per alguns això es bogeria. Per altres, una vida ben aprofitada.

96!!

96 hores seguides estudiant? 96 paraules diàries que no entenc, tot i que siguin de l'idioma espanyol? 96 calories que guanyo cada cop que dino o sopo?

Nooooooo... aquesta es la nota del meu primer examen!!! O sigui, 96 sobre 100! Tot i que era un examen prou facilet, fa ilu veure'l aprovat amb bona nota! Era un examen d'Evangelisme Personal, sobre uns versets que hem memoritzat i algunes preguntes del llibre de text.

Espero acabar igual de bé...

Aquesta es la vista des de la primera habitació que em van donar al arribar al campus. Aquestes casetes son de professors i alumnes casats.

*********************************************

96 hores seguidas estudiando? 96 palabras diarias que no entiendo, aunque sean del idioma español? 96 calorias que gano cada vez que como o ceno?
Nooooooo... esta es la nota de mi primer examen!!! O sea, 96 sobre 100! Aunque era un examen facilito, hace ilu verlo aprobado con buena nota! Era un examen de Evangelismo Personal, sobre unos versículos que hemos memorizado y algunas preguntas del libro de texto.
Espero acabar igual de bien...

Esta es la vista desde la primera habitación que me dieron al llegar al campus. Estas casitas son de profesores y alumnos casados.

¡Viva España!

Buf, quina primera setmaneta!! Ja vaig a tope només de començar! Però deixeu-me retrocedir per explicar-vos quelcom que em passà la setmana anterior:

El cap de setmana passat vam tenir una conferència de missions al seminari; i la veritat es que va acabar molt bé, però va començar amb desconcert per la meva part. La història es que la tarda del divendres, en la cerimònia inaugural, hi havia una desfilada de banderes de tots els països representats al seminari (que n'hi ha uns quants), i evidentment, a mi em va tocar desfilar amb la bandera espanyola (jo-¿la bandera catalana no la tenéis? ells-¿Qué bandera hermano?); però l'ensurt de veritat me'l vaig endur quan vaig veure que havia de desfilar... amb la bandera franquista!! Mare meva!

Per l'any vinent ja tenen deures: trobar una bandera constitucional.

***************************************

¡¡Buf, vaya primera semanita!! ¿Ya voy a tope sólo de empezar! Pero dejadme retroceder para explicaros algo que me pasó la semana anterior:
El fin de semana pasado tuvimos una conferencia de misiones en el seminario; y la verdad es que acabó muy bien, pero empezó con desconcierto por mi parte. La historia es que la tarde del viernes, en la ceremonia inagural, habia un desfile de banderas de todos los países representados en el seminario (y hay unos cuantos), y evidentmente, a mí me tocó desfilar con la bandera española (yo-¿la bandera catalana no la tenéis? ells-¿Qué bandera hermano?); pero el susto de verdad me lo llevé cuando vi que tenia que desfilar... ¡¡con la bandera franquista!! ¡Madre mía!
Para el año que viene ya tienen deberes: encontrar una bandera constitucional.

"¿Olier?¿Oyer?"

Finalment... ja he arribat! Bé, ja fa uns quants dies que corro per terres texanes, però no he pogut tenir temps ni oportunitats de connectar-me a internet (per cert, acabo de descobrir que en tinc símptomes d'addicció!). Ara que tinc un foradet, intentaré explicar algunes de les meves impressions sobre el lloc:

1. Abans que res: si algún cop heu de volar amb United Airlines, si us plau, penseu-vos-ho TRES cops, o quatre si cal. Com a mínim si ho heu de fer des de l'aeroport de Washington Dulles a les 8 del matí. El personal de terra de United té l'encant d'un oficial nazi, però sense el mateix gust al vestir.
2. Aquí fa calor, molta calor. Per mí, anar amb màniga curta i pantalons curts el 6 de gener a les 9 del vespre, tot i el ventet, es fer calor. No vull pensar en el març.
3. La gent de Rio Grande es una canya; ja siguin mexicans, equatorians, salvadorenys, nicaragüencs o americans, son tots un exemple d'humiltat i servei. Un dia d'aquests parlaré dels avis del Bibleville i la seva feinassa. Si no ho faig en breu, recordeu-m'ho.
4. El menjar del seminari es francament bo. Era una de les coses per les quals patia. Ara hauré de patir pels quilos de més...
5. Ni els hispans ni els americans saben pronunciar el meu cognom. No hi ha manera que sàpiguen pronunciar la ll. Suposo que un dia d'aquests em posaran un motiu ben maco...

Seguiré postejant en breu! Aquesta setmana es d'orientació, comencem les classes dilluns. Abraçades a tots i molt bon any!

****************************************

Finalmente... ya he llegado! Bueno, ya hace unos cuantos días que corro por tierras texanas, pero no he tenido tiempo ni oportunidades de conectarme a internet (por cierto, acabo de descubrir que tengo síntomas de adicción!). Ahora que tengo un momento, intentaré explicar algunas de mis impresiones sobre el lugar:
1. Antes que nada: si alguna vez tenéis que volar con United Airlines, por favor, pensadlo TRES veces, o cuatro si hace falta. Como mínimo si salís desde el aeropuerto de Washington Dulles a las 8 de la mañana. El personal de tierra de United tiene el encanto de un oficial nazi, pero sin el mismo gusto al vestir.
2. Aquí hace calor, mucho calor. Para mí, ir en manga corta y pantalones cortos el 6 de enero a las 9 de la noche, aunque haga viento, es calor. No quiero pensar en marzo.
3. La gente de Rio Grande es una caña; ya sean mejicanos, ecuatorianos, salvadoreños, nicaragüenses o americanos, son todos un ejemplo de humildad y servicio. Un dia de éstos hablaré de los abuelos del Bibleville y su gran trabajo. Si no lo hago en breve, recordadmelo.
4. La comida del seminario es francamente buena. Era una de las cosas por las que sufría. Ahora sufriré por los quilos de más...
5. Ni los hispanos ni los americanos saben pronunciar mi apellido. No hay manera que sepan pronunciar la ll. Supongo que un dia de éstos me pondran un mote bien bonito...
Seguiré posteando en breve! Esta semana es de orientación, empezamos las clases el lunes. Abrazos a todos y muy buen año!