Aquest llibre ha sigut la sensació de l'any a Estats Units (potser hauria de dir una de les sensacions, donat l'èxit de la saga Twilight, de Stephanie Meyer, amb pel·lícula inclosa), arribant a ser número u de vendes al New York Times i tenint més de dos mil·lions de còpies al carrer. El més atraient de tot plegat, però, és la polèmica que ha estat arrossegant. És difícil trobar algú que l'hagi llegit i es mantingui neutral sobre el contingut de la novel·la: hi ha gent que afirma que és un llibre que et canvia la vida, mentre que d'altres el consideren una terrible heretgia.
I hara que he escrit la paraula heretgia, haig de puntualitzar que el llibre és cristià. Escrit per un fill de missioners a Nova Guinea. I aquest mes de gener Planeta el posa a la venda a tota Espanya i Latinoamèrica.
Aquest Nadal me l'han regalat, i ara l'estic llegint. Haig de reconèixer que l'autor fa una bona feina implicant al lector en la història i en els aconteixements: la primera part del llibre la vaig devorar. Però a la segona part comença lo atípic de la novel·la: apareixen a escena tres personatges que representen, ni més ni menys, que a Déu Pare, a Jesús, i a l'Esperit Sant.
Deixeu-me que us posi una mica en escena. Mack es un pare de família que va de càmping amb tres dels seus fills un cap de setmana. L'últim dia de l'estada enmig de la frondosa natura, la filla petita, Missy, desapareix misteriosament. Comença una cerca desesperada per trobar-la, però tot plegat acaba en tragèdia quan, hores després, la policia troba el cos ensangonat de la nena en una fosca i abandonada cabana. Quatre anys més tard, Mack rep una carta de Déu citan-lo a la cabana per compartir un cap de setmana.
La primera sorpresa: Déu se li apareix en forma de senyora negra. Jesús és un noi jove amb faccions àrabs. I l'Esperit Sant és una noia asiàtica.
L'autor pretén trencar amb concepcions prèvies sobre Déu, com per exemple quan se'l pinta com a un venerable ancià amb una llarga barba blanca. El problema per a mí és que, intentant enderrocar uns estereotips, el que fa William Paul Young es crear-ne d'altres. I no necessàriament millors.
Hi ha altres coses que em preocupen en la novel·la, i que es resumeixen en dues paraules: mala teologia. Young fa una bona feina apropant al lector a la foscor del món interior de Mack, així com mostrant a un Déu compassiu i amorós que mai oblida als seus fills, fins-hi-tot enmig de la més profunda tristesa; però després hi barreja altres "perles" com que tota la Trinitat es va fer humana amb Jesús, que Jesús va venir a la terra només com a home, i altres històries. L'actitud de Jesús respecte l'autoritat i l'Església tampoc es gaire favorable.
Encara no l'he acabat de llegir, així que potser després hi faig alguna puntualització més; però pel que he vist fins ara, aquest no és un llibre que jo recomanaria a creients joves en la fe. Young ens mostra a un Déu molt compassiu i proper, però en altres aspectes, no trobem a The Shack el mateix Déu que trobem a la Bíblia. Per tant, qui realment vulgui conèixer al Creador, al Salvador i al Consolador, que els conegui per les seves pròpies paraules.
