dimecres, 12 d’agost del 2009

Pous ateus a l'Àfrica (II)

En el mateix número de la revista World, trobem un article que discuteix el suposat descens en el nombre de cristians als Estats Units i l'ascens dels "no afiliats religiosament", quelcom molt publicitat per Newsweek arrel de l'estudi 2008 American Religious Identification Survey. Segons aquest estudi, entre el 1999 i el 2008 el nombre d'adults identificats com a cristians als EUA ha baixat deu punts percentuals, mentre que el nombre de no afiliats religiosament ha pujat set punts.
La opinió de World es que aquest descens es tractaria de "desercions" per part de cristians nominals, i busca la opinió d'experts no cristians sobre el tema. En el procés, he trobat contrastos prou interessants entre cristianisme i ateisme:
  • Adrian Wooldridge: "Els cristians son els que estan tenint cura dels sense sostre i dels drogaaddictes. On és l'asil ateu? Els ateus només estan interessats en ells mateixos."
  • Wooldridge de nou: "El nombre de gent que diu que Déu té un paper central en les seves vides está creixent. (...) Ara, la gent pels quals la religió no era gaire important son més feliços dient que son ateus o agnòstics, i els que es prenen la seva fe seriosament, s'ho prenen molt seriosament."
  • Terry Eagleton: "Per què la gent que menys ens pensem, jo inclòs, ens trobem de sobte parlant sobre Déu? Cap altra cosa (la ciència, la raó, el lliberalisme, l'economia) funciona."
L'articulista de World acaba dient que, el problema de l'ateisme és que no ofereix cap mena d'esperança. Mollie Ziegler-Hemingway, a Christianity Today, i en la línia de Wooldridge, també assegura que
"podem dir sense por a equivocar-nos que
les ensenyances de Richard Dawkins mai han inspirat ningú a moure
la seva família a l'Àfrica subsahariana per fer pous."

Per això no hi ha pous ateus a l'Àfrica.

Pous ateus a l'Àfrica (I)

Una de les coses bones que té el comprar a Estats Units es que trobes botigues (a vegades, botigasses) de llibres a cada centre comercial que vagis. Sempre que puc m'hi perdo una estona, i últimament m'he adonat que hi ha dues categories de llibres que tenen cada cop més presència: llibres sobre espiritualitat i llibres sobre ateïsme i agnosticisme.
Juntament amb això, darrerament han caigut a les meves mans uns quants números de la revista World, un magazine evangèlic sobre cultura, política i societat que trobo molt interessant (www.worldmag.com) i que ha afegit al meu interès respecte l'alça del debat sobre Déu en la literatura actual:
  • John Micklethwait i Adrian Wooldridge son els editor en cap i el cap del departament de Washington de la revista The Economist. Han escrit un llibre, God is Back, i en l'entrevista per World deixen anar perles com aquestes:
"Les questions religioses son ara al centre de la cultura europea en una manera que no ho havia estat en cent anys. (...) No només Déu ha tornat en el sentit que Ell es prou significant perquè gent com Christopher Hitchens dediquin energies i talent en fer-li front, sino que també Ell es al centre del debat polític europeu."
"Veig que la influència política de la religió està esdevenint més gran, en comptes de minvar, als Estats Units. Això es així multiplicat per deu a la resta del món."
"Si poguéssim retrocedir deu o quinze anys , la idea que Richard Dawkins o Christopher Hitchens escrivissin un llibre sobre el tema [la no existència de Déu] semblaria absurda, perquè, almenys a Europa, la majoria de les elits intel·lectuals assumien que Déu estava despareixent; així doncs, per què preocupar-se?"

dilluns, 13 de juliol del 2009

Ella ja ha vençut


1925-2009

"Al vencedor le daré a comer del árbol de la vida, que está en el paraíso de Dios." Apocalipsis 2:7

"El vencedor no sufrirá daño de la muerte segunda." Apocalipsis 2:11

"Al vencedor le daré del maná escondido y le daré una piedrecita blanca, y grabado en la piedrecita un nombre nuevo, el cual nadie conoce sino aquel que lo recibe." Apocalipsis 2:17

"Y al vencedor, al que guarda mis obras hasta el fin, le dare autoridad sobre las naciones; y las regira con vara de hierro, como los vasos del alfarero son hechos pedazos, como yo también he recibido autoridad de mi Padre; y le daré el lucero de la mañana." Apocalipsis 2:26-28

"Así el vencedor será revestido de vestiduras blancas y no borraré su nombre del libro de la vida, y reconoceré su nombre delante de mi Padre y delante de sus ángeles." Apocalipsis 3:5

"Al vencedor le haré una columna en el templo de mi Dios, y nunca más saldrá de allí; escribiré sobre él el nombre de mi Dios, y el nombre de la ciudad de mi Dios, la nueva Jerusalén, que desciende del cielo de mi Dios, y mi nombre nuevo." Apocalipsis 3:12

"Al vencedor, le concederé sentarse conmigo en mi trono, como yo también vencí y me senté con mi Padre en su trono." Apocalipsis 3:21

dissabte, 11 de juliol del 2009

Peta Zetas (i no em refereixo a n'en Zapatero)


Algú recorda aquesta llaminadura de la infància? Aquell paquetet de múltiples coloraines i dibuixos d'explosions que, al obrir-lo, et donava sempre la impressió de que n'hi havia massa poc. Que no ho gaudiries prou. Que la joia s'acabaria massa aviat. I després, al tastar-lo, es feia enganxós com un xiclet.
Però com petava! Era la llaminadura més original que mai vaig tastar.

Fa un parell de mesos, mentre encara estava en plens exàmens, l'Amanda em va enviar un paquet amb diversos "goodies" que en diuen aquí (coses bones, vaja); molt adient per desestressar-se. Una de les llaminadures es deia "Pop Rocks", i al veure-ho, vaig pensar que era clavat als enyorats Peta Zetas.

I caram, si ho era de clavat! Exactament el mateix! Se'm va acudir mirar l'envoltori, i resulta que son els mateixos Peta Zetas de tota la vida, que també els venen a Estats Units amb el nom de Pop Rocks.

Ara només falta veure si puc trobar aquells caramelets amb gust de Coca-Cola que es deien "Cuba Libre". Molt apropiat per als dissdients de Miami...

dimecres, 22 d’abril del 2009


Hi ha vegades que em sorprèn lo diferents que arriben a ser les cultures llatina i espanyola o catalana. En Carlos, el meu company d'habitació, fa servir un gel fixador força curiós. El que el fa curiós es el nom: Moco de Gorila. No és conya, realment hi ha una marca mexicana de gel fixador pel cabell que es diu Moco de Gorila. És clar, el "ganxo" del tema es que el gel enganxa com si fos moc (i ja no humà, sino de goril·la). Tot plegat es prou fastigós per la meva ment, però per en Carlos es la cosa més normal del món.

Per què vegeu que no us prenc el pèl, aquí teniu una foto.

Fa unes setmanes vam anar a Reynosa, ciutat mexicana fronterera, i vaig veure que la gamma Moco de Gorila té tres variants, diferenciades per el dibuixet de la cara del simpàtic simi, això sí, amb tres pentinats diferents. A veure si li dic a n'en Carlos que compri les altres varietats i els faig una foto.

Per cert, ara recordo que el primer company de cuarto que vaig tenir aquí, en Dani, tenia un gel fixador prou semblant: es deia Baba de Rinoceronte.

Si es que lo millor es lo natural!

dimarts, 3 de febrer del 2009

Dicòtom o Tricòtom?

Una de les coses bones que té el anar a un seminari és que arribes amb tres preguntes i marxes amb deu. Sembla una paradoxa, però obrir-se al coneixement també vol dir ampliar el catàleg d'incerteses. I caram, és interessant intentar treure'n l'entrellat de totes les que es pugui!
Ahir, a la classe de Teologia II vam obrir la capsa dels trons: l'esser humà es dicòtom o tricòtom? En altres paraules: estem compostos per cos, esperit i ànima o per cos i ànima-esperit (part material i part inmaterial)?
La classe estava dividida; els professors aquí estan dividits; els teòlegs de renom estan dividits. I la evidència bílbica tant sembla que va per un costat com per un altre.
O sigui, que aquest serà un repte interessant per aquest semestre. En farem recerca amb tot l'esperit. I amb tota l'ànima. O amb tots dos, si fossin un de sol.

Bufffffffff...

L'últim gener


Ara fa dos dies hi vaig caure. Aquest ha sigut el meu últim gener. Ja no n'hi haurà cap com aquest, que ha sigut l'últim d'una sèrie ben llarga. El proper gener serà ben diferent.

Aquest ha sigut el meu últim gener com a solter.

Ja era hora! ;)

diumenge, 18 de gener del 2009

Sant Tornem-hi 2

Ara ja fa uns dies que sóc de nou a Edinburg per tornar a empalmar amb els estudis. I caram, quina caloreta que fa per aquí! Avui mateix fa un sol ben maco, i la temperatura es molt agradable. Quina diferència amb Virginia i Maryland!
Dijous em vaig inscriure i hem tingut, fins ahir mateix, la Conferència Missionera. Com a novetat, aquest any no hi havia bandera franquista...
Aquest semestre portaré les següents assignatures:
  1. Vida de Crist
  2. Teologia II (Cristologia)
  3. Religions del Món
  4. Composició Espanyola
  5. Gramàtica Grega II
  6. Introducció a la Ètica
  7. Organització de Casaments en temps Rècord
  8. Pressupostos per Bodes

Les dues últimes assignatures son falses, però si existissin, em farien molta falta!!

dilluns, 12 de gener del 2009

The Shack - La Cabaña




Aquest llibre ha sigut la sensació de l'any a Estats Units (potser hauria de dir una de les sensacions, donat l'èxit de la saga Twilight, de Stephanie Meyer, amb pel·lícula inclosa), arribant a ser número u de vendes al New York Times i tenint més de dos mil·lions de còpies al carrer. El més atraient de tot plegat, però, és la polèmica que ha estat arrossegant. És difícil trobar algú que l'hagi llegit i es mantingui neutral sobre el contingut de la novel·la: hi ha gent que afirma que és un llibre que et canvia la vida, mentre que d'altres el consideren una terrible heretgia.

I hara que he escrit la paraula heretgia, haig de puntualitzar que el llibre és cristià. Escrit per un fill de missioners a Nova Guinea. I aquest mes de gener Planeta el posa a la venda a tota Espanya i Latinoamèrica.


Aquest Nadal me l'han regalat, i ara l'estic llegint. Haig de reconèixer que l'autor fa una bona feina implicant al lector en la història i en els aconteixements: la primera part del llibre la vaig devorar. Però a la segona part comença lo atípic de la novel·la: apareixen a escena tres personatges que representen, ni més ni menys, que a Déu Pare, a Jesús, i a l'Esperit Sant.


Deixeu-me que us posi una mica en escena. Mack es un pare de família que va de càmping amb tres dels seus fills un cap de setmana. L'últim dia de l'estada enmig de la frondosa natura, la filla petita, Missy, desapareix misteriosament. Comença una cerca desesperada per trobar-la, però tot plegat acaba en tragèdia quan, hores després, la policia troba el cos ensangonat de la nena en una fosca i abandonada cabana. Quatre anys més tard, Mack rep una carta de Déu citan-lo a la cabana per compartir un cap de setmana.


La primera sorpresa: Déu se li apareix en forma de senyora negra. Jesús és un noi jove amb faccions àrabs. I l'Esperit Sant és una noia asiàtica.


L'autor pretén trencar amb concepcions prèvies sobre Déu, com per exemple quan se'l pinta com a un venerable ancià amb una llarga barba blanca. El problema per a mí és que, intentant enderrocar uns estereotips, el que fa William Paul Young es crear-ne d'altres. I no necessàriament millors.


Hi ha altres coses que em preocupen en la novel·la, i que es resumeixen en dues paraules: mala teologia. Young fa una bona feina apropant al lector a la foscor del món interior de Mack, així com mostrant a un Déu compassiu i amorós que mai oblida als seus fills, fins-hi-tot enmig de la més profunda tristesa; però després hi barreja altres "perles" com que tota la Trinitat es va fer humana amb Jesús, que Jesús va venir a la terra només com a home, i altres històries. L'actitud de Jesús respecte l'autoritat i l'Església tampoc es gaire favorable.


Encara no l'he acabat de llegir, així que potser després hi faig alguna puntualització més; però pel que he vist fins ara, aquest no és un llibre que jo recomanaria a creients joves en la fe. Young ens mostra a un Déu molt compassiu i proper, però en altres aspectes, no trobem a The Shack el mateix Déu que trobem a la Bíblia. Per tant, qui realment vulgui conèixer al Creador, al Salvador i al Consolador, que els conegui per les seves pròpies paraules.